Toni Lozano, ‘musher’: “Treballar amb animals és una responsabilitat molt gran, però ho faig amb gust perquè me’ls estimo molt”

Toni Lozano, musher de l’entitat Cau de Llops, ens apropa al mushing, un esport desconegut.

Per: Martí Sierra i Alex Fontgivell

Podries presentar-te i explicar-nos una mica el funcionament de la teva entitat?

Som una entitat anomenada Cau de Llops. Com a club esportiu oferim bàsicament activitats amb gossos de trineu. Aquests gossos són peculiars ja que estan especialitzats en estirar de trineus. Les activitats que oferim poden ser turístiques, educatives, etc. Les podeu consultar a través de la nostra pàgina web www.caudellops.com

Explica’ns una mica les funcions d’un musher i en què consisteix el mushing.

El mushing és un esport, l’esport de trineu amb gossos. Fora de Catalunya o d’Espanya es coneix com a mushing, que seria el terme internacional que es fa servir. El musher, que és qui practica el mushing, és el conductor de trineus.

D’on sorgeix la idea de dirigir un Kennel i fer possible tot l’entrellat que comporta la feina de múixer?

Vaig començar a practicar aquest esport ara fa ja uns quants anys. El veia a la televisió, quan era una mica més jove que vosaltres. Hi havia una cursa molt famosa, anomenada La Pirena, i la mirava per TV3 i Tve 2. Va ser aleshores que em vaig començar a interessar per aquest esport. Quan anava a esquiar a alguna estació on hi havia aquest tipus de gossos, jo m’hi apropava.

Als 30 anys, vaig començar a documentar-me més fins que vaig començar a practicar-lo. És un esport com qualsevol altre, com qui juga a pàdel o a futbol.

Quines activitats ofereix actualment Cau de Llops i quina diries és l’activitat que més sol agradar als clients?

Nosaltres com a Cau de Llops el que més fem són els circuits amb trineu durant la temporada d’hivern. El que fem és pujar les famílies, les parelles, els amics… en uns trineus especials (diferents dels de competició) que són molt grans i que permeten portar-hi gent a sobre. Hi posem entre 8, 10 o 12 gossos que tiren d’aquest trineu en un recorregut pel bosc que acaba on hem fet la sortida.

A l’estiu les activitats són diferents, oi?

Més que a l’estiu, nosaltres diferenciem les temporades entre temporada de neu i de no neu, ja que ara és primavera però encara hi ha neu. Quan acaba la temporada de neu, fem el mateix però amb un trineu amb rodes. Els clients fan el mateix circuit o un de semblant, però sense neu. Aquesta activitat la fem tot l’any excepte quan fa molta calor a l’estiu, ja que els gossos no poden treballar amb temperatures per sobre dels 12 graus.

Ets l’únic que ofereix aquestes activitats a Catalunya? Hi ha algú que s’hi dediqui a nivell nacional?

A Catalunya hi ha dues entitats que fem aquest tipus d’activitat. Una és Cau de Llops i l’altra es troba a Pla de Beret. A Andorra hi ha alguna entitat més, però a Catalunya només hi ha aquestes dues.

Has participat a la Pirena o una altra competició? Si hi has participat, com vas viure l’experiència?

Sí, a la Pirena no hi vaig poder competir malauradament perquè l’any que em vaig inscriure la van anular, i mai més s’ha tornat a repetir. Si la tornen a fer algun dia, ens hi apuntarem. He fet curses de diversos dies a Espanya i França. No eren tan llargues com la Pirena. La darrera, a França, van ser bastants quilòmetres pels Alps francesos.

Aquestes activitats sempre les heu dut a terme a Tuixent? O heu estat en algun altre lloc?

No, aquestes activitats primer les vam fer a Port del Compte. Després vam estar a Rasos de Peguera que és una altra estació a Berga que està en desús. Finalment, vam tornar cap a Tuixent.

Sabem que també oferiu activitats amb gossos de trineu durant tot l’any a escoles d’infantil, primària i secundària arreu de Catalunya i que n’heu fet algunes aquí a Sant Cugat. Quins beneficis creus que aporta el contacte amb els vostres gossos a l’alumnat?

Segons la nostra experiència aquests darrers anys amb diferents escoles on hem dut a terme aquestes activitats, he observat que el contacte amb animals contribueix a millorar l’autonomia, l’autoestima i la confiança dels joves. Així com també redueix l’estrès, disminueix les pors i la inseguretat, fomenta l’alegria i reforça la cohesió grupal. És un dia en el que professors i alumnes gaudeixen d’una vintena de huskis al pati de les seves escoles.

Quin mitjà de transport feu servir per dur  els gossos a les escoles?

Nosaltres el que fem servir per transportar-los és un remolc especial per gossos. Aquest remolc té unes gàbies. Quan els gossos hi pugen estan bé perquè saben que van a un lloc nou. Les activitats que oferim a les escoles treballen de manera transversal continguts relacionats amb diferents matèries.

Què diries que és el que més t’agrada de la tasca que fas: el tracte amb els clients o la relació que tens amb els teus gossos’

Aquesta pregunta m’agrada molt! El contacte amb els gossos és el que més m’agrada. Els gossos són tots nostres, formen part de la nostra família. Han nascut a casa, els hem criat des de ben petits i els tractem com a mascotes. Per nosaltres tots són igual d’importants. Veure’ls córrer i jugar, és molt maco!

Quin va ser el teu primer husky?  

El primer va ser el Glaç. El vam recollir quan només tenia dos mesos. Ara és molt gran, té 13 anys i li costa molt caminar.

Quin és l’origen dels vostres gossos? Els compreu?  

El Glaç venia d’una família que havia tingut cadells a casa i la propietària els regalava. Després, quan vaig veure que aquest gos no funcionava pels trineus, vaig anar a Navarra on un musher em va vendre dos huskies de trineu i a partir d’aquí vaig anar adquirint-los mica en mica. La gran majoria però de huskies que tenim actualment són nascuts a casa.

Com es “mantenen” els 28 gossos? És molt costós? 

Moltíssim! És molt car i és molt difícil. Les despeses que generen aquests gossos serien el veterinari, el menjar, l’espai on viuen, els treballadors que els cuiden a diari i que treballen per nosaltres i es fan càrrec de tot això.

Quant de temps dediqueu a tenir cura dels gossos diàriament? 

La persona que treballa allà fa mínim 2 hores diàries per cuidar-los. Això vol dir només, recollir els excrements, canviar les aigües, donar de menjar i les medicacions. A partir d’aquí, normalment hi ha dues o tres persones que treballen els caps de setmana entre 10 i 12 hores.

Sabem que compagines aquesta feina amb una altra. Quina de les dues t’omple més? 

La de musher, sens dubte és la que m’agrada més. És un projecte que hem fet a casa, que és nostre i el que més m’agradaria es poder viure només d’això, encara que és difícil. Es pot arribar a viure només d’això, però s’ha de treballar molts mesos, no només l’hivern. S’hauria de treballar més del que treballem nosaltres, però és que ho fem d’una manera molt responsable. Tenim els gossos justos que podem mantenir i la gent que viu d’això viu de manera diferent. Tenen molts gossos i si no funcionen se’ls treuen de sobre, però nosaltres a Cau de llops no fem això. Aquest fet provoca que hagi de tenir doncs una altra feina.

Has hagut de posar diners, en algun moment, de la teva butxaca en aquest negoci? 

Sí, moltíssims, ja que al principi era un hobby. Ara fem activitats i tenim ingressos, per tant  és més sostenible econòmicament. Al  principi no era així.  És com si a tu t’agraden els cotxes i vols córrer ral·lis. El que fas és pagar el cotxe i després, si ets bo, et paguen per córrer. Comença com una afició i acaba essent la teva feina i cobrant per dur-la a terme.

En el cas de les cadellades, assistiu vosaltres els parts o els porteu al veterinari? Perquè tot té un cost… 

És clar! En aquest cas, les cadellades les fem a casa. És veritat que el dia del part tenim el número de la veterinària per si passa qualsevol cosa que puguem consultar-li. En qualsevol cas, la consulta de la veterinària és molt a prop de casa i és una persona molt propera amb la que estem en contacte setmanal. Treballem molt en equip!.

Consideres que és una feina dura, la de musher

Molt, perquè pensa que treballar amb animals, amb éssers vius, és una responsabilitat molt gran. A més, en tenim molts d’animals i ho volem fer bé. Ells viuen al Pirineu i no tenen horaris, es posen malalts i pateixes. Cada dia s’hi ha d’anar tant si és festiu com si et trobes malament. Tot plegat és molt dur, el dia a dia, arribar allà on fa tant fred, agafar la pala per recollir els excrements, acabar ple de pèls, donar de menjar, la neu, la pluja, etc. Però jo ho faig amb gust perquè me’ls estimo molt.

Segueixes tenint les mateixes ganes i mateixa energia que quan vas començar?

Les ganes sí, però l’empenta ja no és la mateixa, et fas gran i això es nota. Magrada molt però amb l’energia que tinc no tornaria a començar.

Heu tingut algun incident durant el trajecte amb els trineus o amb els gossos durant el temps que portes dedicant-te al múixing?

Hem tinguts pocs accidents, tots han sigut molt lleus menys un. Un trineu on hi anava un pare i un fill es va estampar contra un arbre. El pare va estar tres setmanes a l’hospital, i al fill se’l van haver d’endur amb helicòpter. Sembla que no pero aquests trineus corren bastant i a vegades pot ser perillós.

Compaginar les dues feines et resten temps amb la família?

Moltíssim! Per exemple, ahir vaig deixar les meves filles a l’escola i tot seguit vaig pujar a Tuixent. Arribava a casa a les onze i mitja de la nit. Demà dissabte també hauré de pujar-hi i probablement baixaré diumenge al vespre. Així que durant tot el cap de setmana no veuré la meva família. Una gran part dels caps de setmana d’hivern sóc allà dalt.

Un cop et retiris, t’agradaria que les teves filles continuessin amb la teva tasca?

El que elles vulguin. Si els fa gràcia i tenen accés, que el tenen, endavant! Però no ho crec. No les forçaré ni ho promouré. Ha de sortir d’elles perquè és tan esclau i t’ha d’agradar tant que si no surt d’elles no funcionarà.

En cas que les teves filles no volguessin continuar, el deixaries en mans d’altres persones?

Sí, però cada cop que neix un nou gos em plantejo si encara tinc ganes de seguir 10 anys més. Hi haurà un dia, quan neixin uns cadells, que diré prou, i quan aquests s’en vagin em retiraré. Però encara em queden bastants anys, així que no és una cosa que em plantejo cada dia.

Redactor junior

close