/

I tu, què hi diries?

Soc la Laia Bulach i tinc 13 anys, i quan es fa fosc no puc ser fora de casa perquè soc una noia

El meu germà ja fa un parell d’anys que torna sol dels llocs quan és fosc. I jo encara no puc,
perquè és “massa perillós”. L’altre dia, quan els pares no em van poder venir a buscar, va
haver de venir el meu germà, perquè jo no podia tornar sola. I només ens portem un any.
Justament això és el que vinc a denunciar: la desigualtat de gènere.

Si busquéssim l’origen del masclisme, hauríem de remuntar-nos a mileres d’anys enrere. I
només ha estat en els darrers cinquanta o cent anys quan hem començat a rectificar certs
aspectes. Aquí a Espanya, el tema ha millorat. Però a Afganistan, per exemple, la millora és
pràcticament nul·la. Abans del 2001 les dones no podien ni tan sols sortir al carrer soles, ho
havien de fer acompanyades d’un home. Estem parlant de fa 20 anys. Durant els primers
anys del nou mil·lenni, les dones van poder estudiar, treballar i fundar empreses. Ara que
els talibans han envaït el país, les nenes majors de 13 anys no poden estudiar ni poden
practicar esport. Han separat les classes per gènere i les nenes no poden tenir un professor,
ha de ser professora. La situació és crítica i molt alarmant.

El mercat laboral és un dels llocs on la desigualtat de gènere és més visible. Està calculat
que les dones cobren un 30% menys que els homes i que només ocupen un de cada set
càrrecs directius a Catalunya. El 91% de les excedències laborals per cura de familiars són
demanades per dones. A més a més, les dones dediquen el doble de temps que els homes
a les tasques de llar. I pensant en la nostra pròpia experiència, quan érem petits i ens
venien a buscar a l’escola, quants pares hi havia allà… i quantes mares?

Com ja he dit abans, no puc anar sola quan és fosc. Perquè no em deixen i perquè em fa
por. Em fa por que m’agredeixin, que aparegui algú i em faci qualsevol cosa. I tinc aquesta
por, perquè soc una dona, perquè desenes de dones són agredides cada dia. A Espanya,
per exemple, es denuncia una violació cada cinc hores; a Mèxic, una cada 40 minuts. És
clar que els homes també són agredits, però el 85% de les víctimes són dones i el 96% dels
agressors són homes. El nombre d’agressions no ha variat al llarg dels anys, el que ha
augmentat és el nombre d’agressions conegudes públicament. També hi ha agressió en les
relacions de parella. I mireu si és preocupant la situació, que un 28% de la societat opina
que és justificat que un home piqui la seva dona.

Tal com està la situació, hem d’actuar amb urgència. Es parla molt de buscar la igualtat de
gènere. No obstant això, poca gent ha reflexionat sobre l’equitat. L’equitat de gènere és una
distribució JUSTA de drets, obligacions, oportunitats, beneficis i recursos sobre homes i
dones. La igualtat de gènere és un repartiment IGUAL de possibilitats en desenvolupament
tant personal com professional. És a dir, la igualtat reparteix a parts clavades, exactes,
obligant els dos gèneres a ser iguals; en canvi, l’equitat reparteix a cadascú el que
necessita. Vulguem o no, hi ha diferències entre els gèneres, i no tothom aprofitarà de la
mateixa manera els recursos donats. Es preveu que la igualtat de gènere arribi al 2186,
però, i si ens posem a treballar per l’equitat? Podria arribar abans?

No estem tractant la situació amb la importància deguda. Cal actuar JA.

Redactor junior

close