Alba Martínez, científica: “Que et costi més o menys progressar en la teva carrera no té res a veure amb si ets dona o home”

Alba Martínez, una estudiant de la UPC-ESEIAAT, ha descobert un nou protocol de reciclatge relacionat amb el bioplàstic PLA. L’objectiu és incrementar la vida del material perquè d’aquesta manera es pugui tornar a utilitzar d’una forma eficient.

Per: Andrea González, Marc Lozano i Laia Bulach

Amb motiu de la Setmana de la Dona STEAM, l’Alba Martínez va venir a l’Institut Joaquima Pla i Farreras a fer-nos una xerrada sobre el seu descobriment. Ens va concedir una entrevista, on ens parla sobre l’escassa visibilitat de les dones en el seu entorn laboral. 

Quins són els teus estudis universitaris?

Jo sóc biòloga i a més enginyera química, és a dir, vaig estudiar dues carreres. Biologia és molt maca, però en el tema laboral ja és més complicat. Sobretot quan vaig acabar jo, perquè llavors ens trobàvem en plena crisi mundial de la pandèmia de la Covid-19, i per aquest motiu em vaig acabar focalitzant en enginyeria química, estudiant una segona carrera.

Com compararies l’ambient de les dues carreres?

Tots dos ambients són altament diferents. Vaig estudiar Biologia a la Universitat Autònoma. Era més calmat, perquè et jugaves tot a la nota a l’examen final. A Enginyeria no, allà tot va per graus, però també és cert que a Enginyeria, si et perds una classe, has de recuperar molt de temari.

Tenim entès que vas fer un descobriment, el CellPLA. Podries explicar breument com funciona?

El CellPLA va ser amb el treball de final de grau, quan vaig acabar enginyeria. El tema és que normalment es fa molta recerca, però no se sol utilitzar mai res. Jo vaig estar canviant de professors, precisament per això, perquè a la universitat també s’investiga molt, però moltes vegades no serveix per res. Està bé, però s’han de començar a buscar aplicacions viables i reals. Llavors vaig anar a parar a un professor amb el qual vam estar buscant una solució per a un bioplàstic, que sí, que és biodegradable, fonts renovables, tot el que vulguis, però no és tan fàcil de degradar i té la seva problemàtica. El que vam fer va ser fusionar-lo químicament amb cel·lulosa, i vam crear un nou compost que pot tenir X aplicacions. Era un nou material. I això em va fer canviar una mica la manera de pensar sobre el reciclatge.

Creus que algun dia el mar pot arribar a estar net, o creus que podem arribar al punt en què estàvem fa molt de temps?

Difícilment. Perquè el problema del mar és que s’estan acumulant molts plàstics, i no els pots barrejar i fer alguna cosa amb tots. Els has de separar molt bé, no tots es poden reciclar. I tal com ha avançat la societat, no crec que puguem tornar a on estàvem fa 100 anys, per exemple. Sí, jo crec que seria difícil.

Passant al tema de la dona i la noia científica, per què creus que és important aquesta setmana?

Jo trobo que és important perquè al final és reivindicar que està passant quelcom amb les estadístiques. Però sobretot, tot i que ha canviat i cada vegada hi ha més dones estudiant ciència, és difícil amb el tema de la recerca. Si jo, per exemple, vull tenir fills, estar un any fora ja et desconnecta moltíssim. Per això, com més alta és la posició, menys dones. Llavors, trobo que és important conscienciar, que les noies com vosaltres sapigueu que poder es pot i que tant de bo n’hi hagi més per a començar a canviar les coses.

Quan eres petita tenies alguna referent dona científica que fos el que et va incitar a sumar-te al món de la ciència?

Doncs crec que no, crec que no hi ha hagut cap dona científica que m’hagi servit com a exemple.

Parlant del tema d’aquesta setmana també, ser noia alguna vegada t’ha resultat algun impediment, s’han esperat menys que tu, algú t’ha dit alguna cosa…?

Doncs sí, sí. Jo abans de passar a treballar a on estic ara, estava en una empresa que era del sector elèctric i mecànic; que és un sector molt governat per homes. I aquí sí que es noten els comentaris, no directament, però murmuris i secretets que es diu la gent. Però poc a poc i bona feina, armar-se de paciència i afrontar-ho.

I per acabar, quin seria el missatge que donaries a noies joves que volen ser científiques?

Doncs que cal anar cap endavant i com més millor. I que si et costa més o menys no té res a veure amb si ets dona o home. És un tema de com fas o afrontes les coses. I si vols, pots.

Redactor junior

close