Fotografia: Geronimo Giqueaux (Unsplash)

A dins meu

Relat històric transversal a la història de Catalunya, 1 d’octubre de 2017.

Per: Paula Jiménez

L’1 d’octubre s’acosta. És divendres. Els nens marxen de cap de setmana. Aquesta setmana obro un dia més per lluitar contra la llibertat de decidir i d’expressió. Avui ja comencen els moviments, tothom està preparat i amb els nervis a flor de pell. Avui he sentit que s’hi queden a dormir aquí, no hi estaré sola doncs.

Un centenar de voluntaris fan torns i estan pendents als seus telèfons mòbils, a les xarxes socials i al 3/24 (tot el que vols saber, quan ho vols saber). Hi ha por, és una sensació molt difícil d’explicar i hi ha tensió per si vénen les forces de seguretat de l’Estat per impedir aquest referèndum. La voluntat per poder votar amb dignitat i amb certa normalitat és l’esperança d’aquest centenar de persones que s’hi queden a dormir per defensar-me a mi i aquest espai que per ells és primordial. La participació massiva i voluntària de tota la ciutadania per exercir el seu dret de vot lliurement, tant si és un SÍ com si és un NO, com si és un vot en blanc.

Són les 6 del matí i hi ha molt rebombori a fora, al carrer. Hi ha una cua immensa de gent amb paraigües, perquè és un dia d’aquells que és de sofà i manta, però el carrer està a petar. Llargues cues que entraven cap a mi i jo encantada d’obrir les portes al centenar de persones que hi havia en aquell moment. Va començar a entrar la gent en comptagotes i, no us ho he explicat, però s’han organitzat genial.

És un diumenge especial, veig rostres desconeguts que habitualment no acostumo a veure. De sobte, veig en Quim, un alumne de 6è, acompanyat pels seus pares. Aquesta vegada no hi havia escola, però hi havia un esdeveniment molt important com si es tractés de l’acte de Sant Jordi. En Quim no només anava acompanyant dels pares, sinó que també hi vaig veure una figura que el caracteritzava molt: l’avi, emocionat i afectuós amb el nen que no sabia què estava passant. Anaven agafats de la mà i entremig de tant murmuri, vaig sentir el que l’avi li va xiuxiuejar en Quim a cau d’orella: «Nét meu, recorda aquest dia com si fos un dels més transcendentals de la nostra història».

El dia va passant i les emocions a flor de pell estan. És l’hora de dinar i això està de gom a gom. No es descansa i no em deixen sola en cap moment per por a perdre i que venci la resistència dels policies que a la força vénen a treure les urnes. A la tarda, masses de gent van entrant i sortint amb un somriure i l’emoció d’haver pogut votar. Hi havia un sentiment tan profund i una unió entre tots, de pell de gallina. La tarda passa i sobtadament, apareix un cotxe de bombers per donar suport per a que jo no pateixi, ni la gent que és dins meu tampoc, davant de qualsevol actuació de la policia.

Arriba la nit. Són dos quarts de nou i els últims votants entren per exercir el seu dret a vot. L’última senyora vota i marxa. Em tanquen amb unes quantes persones dins i en aquell precís moment, es tanquen les votacions. Una aglomeració de gent és a fora fent un cordó de seguretat per si en qualsevol moment apareixen els antidisturbis. Mentrestant, dins meu, al gimnàs estan escrutant els vots… Hi ha molts nervis.

Finalment, cap a quarts d’onze acaben de fer el recompte i el SÍ ha guanyat per partida.

Dilluns torno a obrir, però aquest cas com sempre, per rebre al centenar de nens que venen aquí a aprendre i a formar-se. Veig cares d’impotència i d’incertesa per part dels nens més grans i veig en Quim que arriba i puja cap a classe. Una vegada a classe, la professora els hi pregunta sobre el dia d’ahir i en Quim explica que ell va venir amb el seu avi i explica a la classe el que el seu avi li va dir a cau d’orella. Llavors, la Clàudia aixeca la mà i pregunta a la professora que si van venir “els dolents” aquí. La professora respon que no, tot i que s’hi va passar molta por, però que tothom estava unit, fent força i resistint.

Jo, per dins, penso: “si aquestes parets parlessin…!”

Redactor junior

close